Docudrames a la televisió digital: periodisme, simulació i mentides

Abstract

The classic docudramas were created from a combination of reality, simulation and fiction. In modern television, some of these programs try to get viewers by having them intervene in the development of the story by means of any process that has a certain degree of interactivity. In this way, telephone calls, SMS, e-mails or the possibilities of digital terrestrial television (DTT) turn into mechanisms to enrich the stories and, simultaneously, to capture the audience. Productions of this type continue to depart from authentic events of journalistic interest. Nevertheless, the spectacular component is given greater weight, than the interests of the informative features. When one resorts thematically to dramatic situations, the temptation of inventing information increases. That is when the format moves away from the rigor and the precision required by journalism. Any invented actions can be presented as authentic situations by technological innovations like virtual reality. Nevertheless, the problem is not in the machines or in the software, but in their use. In fact, there are also professionals who use them to increase the quality of their work.

Els docudrames clàssics s’elaboraven a partir de la combinació de realitat, simulació i ficció. A la televisió moderna, alguns d’aquests espais intenten atrapar els espectadors a través de la seva intervenció en el desenvolupament del relat mitjançant qualsevol procediment que comporti una certa interactivitat. D’aquesta manera, les trucades telefòniques, els missatges de mòbil, els correus electrònics o les possibilitats que la Televisió Digital Terrestre (TDT) està en disposició d’oferir es converteixen en mecanismes per enriquir les històries i, simultàniament, captar audiència. En aquest text es constata que les produccions d’aquest tipus continuen partint d’esdeveniments autèntics d’interès periodístic. No obstant això, també s’observa que el component espectacular (més enllà del que hem comentat sobre la participació) està prenent una major rellevància en detriment del caràcter informatiu. Quan temàticament es recorre a situacions humanes límit, la temptació d’inventar dades augmenta, amb la qual cosa el format s’allunya del rigor i la precisió que reclama el periodisme. Mai abans les innovacions tecnològiques, com les relacionades amb la realitat virtual, havien permès presentar com si fossin certes determinades accions inventades. Tanmateix, el problema no està en la maquinària o en els programes informàtics, sinó en l’ús que se’n fa. De fet, també hi ha professionals que els utilitzen per incrementar la qualitat del seu treball.