The Political Transition in Tunisia from the Point of View of Regulation of Communication Media

Abstract

La Primavera Àrab està suposant un procés de canvi molt complex a diversos països, tots ells amb cultures polítiques i contextos històrics diferents. Per això, tot i que ha estat definida i etiquetada com un moviment polític regional, cada un dels països englobats a la regió MENA ha de ser directament analitzat de manera independent. Evidentment, això no descarta aprendre les lliçons que se’n deriven dels diferents processos de transició (si realment segueixen el seu curs), perquè determinades experiències poden resultar profitoses per a d’altres. En aquest sentit, l’exemple de Tunísia és particularment interessant. Per diverses raons (moltes de les quals són destacades en aquest text), Tunísia ha de ser considerat com el país líder en la democratització del nord d’Àfrica, incloent-t’hi el sector dels mitjans de comunicació. Mentre països com Egipte han començat un procés de “liberalització” d’aquest sector (on s’inclou l’àmbit audiovisual), a Tunísia el procés ha estat escomès mitjançant un marc institucional pertinent que ha permès posar en pràctica un règim legislatiu sistemàtic i vertebrador. D’aquesta manera, el cas tunisià resulta excepcional en molts aspectes, en tant que és el resultat de la voluntat política d’establir un sistema regulador plural i proporcional. Dins de l’àmbit audiovisual, aquest règim ha de ser aplicat a través d’una nova autoritat reguladora de caire independent.

The Arab Spring has represented a very complex process of change in different countries, all of them with diverse political cultures and historical backgrounds. Thus, although it has been defined and “labeled” as a regional political movement, each country in the MENA region should basically be analyzed separately. Of course, this does not preclude that many lessons can be learnt from different transition processes (if they actually take place) and therefore some experiences can be useful for others. The case of Tunisia is particularly interesting in this sense. For several reasons (most of which have been pointed out in this text), Tunisia should be considered a leading country in the democratization of North Africa, including in the media sector. While countries like Egypt have also started a process of “liberalization” of the media sector (including the audiovisual sphere), in Tunisia this process has been undertaken by an adequate institutional system that has been able to enact a seminal and systematic legislative regime. The Tunisian case is in many ways unique, as far as it is the result of a political will to establish a pluralistic and proportionate regulatory system. This regime has to be enforced, in the case of the audiovisual sector, by a newly designed independent regulatory authority.