Una esglèsia d'urgència: La construcció del passat imperfecte de la perifèria de Barcelona.

Abstract

Les esglésies provisionals de Sant Sebastià i de Sant Josep Obrer van ser construïdes en els anys 1959 i 1960 respectivament per resoldre la manca d'estructuració parroquial dels nous barris de la ciutat. El barracó de Sant Josep Obrer, d'aspecte extremadament pobre i humil, va ser construït pels propis veïns seguint el projecte dels arquitectes Josep Maria Martorell i Oriol Bohigas, en aquell moment principals ideòlegs del Grup R i impulsors d''una renovada modernitat a Catalunya. Després de la seva aparent senzillesa, el projecte de Sant Josep Obrer amaga uns plantejaments radicalment moderns que un any abans els mateixos arquitectes havien assajat al barracó de Sant Sebastià i que van causar una posterior reflexió sobre la relació entre modernitat i Església. En aquest sentit, Sant Sebastià va abordar amb originalitat la introducció de la prefabricació en una indústria de la construcció que poc a poc començava a despuntar després d'una dura postguerra i que serà la protagonista d'una manera de construir pròpia de la perifèria. El treball és una reflexió sobre els mecanismes de projecte i els processos d'anàlisi que podem utilitzar per arribar a comprendre'ls. En aquest sentit, a part d'una recerca històrica i contextual, s'ha realitzat un estudi analític de la documentació existent. Gràcies a això s'ha pogut comprovar per primera vegada com les dues esglésies, malgrat la seva gran diferència formal i estètica, comparteixen la mateixa idea de projecte, com si fossin dues variants d'un mateix model. Tot i l aparent insignificança dels dos edificis, a través d elles s'emmirallen bona part dels profunds canvis plàstics, socials i litúrgics que transformaran els edificis religiosos a mitjans del segle XX. Les condicions especials que van portar a la construcció d aquestes dues esglésies han generat uns models fora d'allò comú en aquell moment i, per tant, fràgils i d'especial interès. En elles trobem solucions enginyoses i innovadores pròpies de les esglésies construïdes en els anys dels canvis conciliars, un ús extremadament funcional i auster de l espai i una construcció precària però alhora imaginativa. El registre que s'ha realitzat amb els dos edificis ens permet documentar i desgranar amb precisió tots els aspectes de projectes que, d'altra manera, quedarien perduts amb el pas del temps i que actualment han desaparegut o es troben en un avançat estat de degradació. Aquest registre analític ens ha de servir també per a comunicar a la societat del s.XXI els valors d'un patrimoni arquitectònic modern molt proper però alhora desconegut i en molts casos, menyspreat.